La suma era dos més dos.
El resultat era quatre.
La pregunta era Qui és?
La resposta era Déu.
La Consigna era Pàtria.
La resposta aixecar el braç.
La classe era a les nou.
El mestre era a les deu.
El wàter era al fons.
La merda era a l'entrada.
Els amics érem tots.
Els enemics érem tots.
Els diplomes eren grocs.
Els diplomats eren verds.
El Crist era de fusta.
Els cristians de cartó.
Els pupitres eren bruts.
Els que sèiem érem pobres.
La regla era per la mà.
La mà era per tancar-la.
El càstig era sever.
El castigat era por.
La missa era molt sèria.
Els assistents no ho sabíem.
El capellà era vell.
Els nens tampoc no ho sabíem.
Els corredors eren llargs.
Els que corrien fugien.
El rellotge era bonic.
Les hores eren llargues.
L'ensenyança era com era.
Els ensenyats el què som.
Ni més ni menys que el què som.
Mestres, Crist i capellà,
pupitres, companys i llibres
Merda, infància, fe i tendresa,
el temps, la por i l'estima,
tot perdut per sempre.

El resultat era un,
la jugada era perfecta.

Disc: “De manars i garrotades”
EDIGSA (1977)